78. LA JUSTÍCIA D’UNA INJUSTÍCIA
Aquesta història transcorre durant l’Edat Mitjana, una època fosca, de guerres contínues a la península, amb pestes i fam on la supervivència era l‘únic objectiu. La vida tenia poc de valor, la cultura i les comunicacions eren una entelèquia i el criteri arbitrari de l’autoritat, la major jerarquia.
En aquest món “meravellós” vivia Hassan. Exactament en un llogaret anomenat Torre d’En Lloris, terra de llauradors i ramaders que conreaven i tenien el que podien. La seua casa,a prop del riu Albaida, era com totes les del voltant: planta baixa amb una estança que feia de menjador i dormitori, un rebost i una habitació menuda per al forn de pa i un forat per al fum. La porta era l’única obertura a l’exterior. Fora estava l’espai per als animals i un tros de terra per a cultivar.
Hassan era musulmà com havia segut la seua família des de feia centenars d’anys, era virtuós i bon veí, però com passa en els millors pobles, sempre hi ha algun desficiós que s’entreté amb la vida dels altres. I això va passar. Es va morir la dona de Hassan i un veí del llogaret el va acusar d’haver-la mort. Tot i que encara no existia oficialment la violència de gènere ni els tribunals específics, el cas fou portat a Xàtiva per obra i gràcia de Rafel, nouvingut cristià que volia apropiar-se de les possessions de Hassan, aprofitant la diferència de religió i el poder dels vencedors.
Quan un soldat es va presentar a la porta del musulmà per emportar-se’l, aquest ja sabia que ho havia perdut tot. Un grup de veïns comandats per Rafel l’acompanyaren fins l’illa fortificada d’Alzira al crit d’assassí, a la forca i altres paraules desagradables i algunes malsonants. Els veïns que el coneixien, es feren els despistats i s’amagaren on podien, com passa en la vida real.
Després d’uns dies de presó, arribà el moment del judici. El jutge, que no tenia cap prova, volia acabar prompte amb el tema però com era un poc gracioset li va dir:
- Coneixent la teua fama d’home just, anem a deixar la teua vida en mans del destí. Anem a escriure en dos papers separats, les paraules innocent i culpable. Tu en triaràs un d’ells i serà la mà del nostre Senyor i de santa Caterina qui ens guiarà.
Hassan, a més de musulmà i virtuós, havia anat a un centre d’ensenyament en valencià i estava molt espavilat. Així que ja s’intuïa que els dos paperets posarien el mateix: CULPABLE. No hi havia escapatòria possible.
Inspirà profundament gràcies als seus exercicis de pilates, quedà en silenci amb els ulls tancats i quan la sala ja començava a inquietar-se, obrí els ulls, agafà ràpidament un paper i se l’engolí davant de centenars d’ulls com a plats que el miraven atònits.
Sorpresos i indignats els presents, iniciaren la lletania d’improperis habitualment impronunciables per educació. I quan el jutge aconseguí el silenci, Hassan l’aprofità immediatament per a dir ben fort:
- Ha estat la voluntat del nostre Senyor i de Santa Caterina que m’haja engolit el meu càstig. Llegiu el paper que queda al plat i sabreu el veredicte que m’he menjat. I amb un gran disgust, l’amollaren i mai més el molestaren.
Això és impossible que passe actualment perquè vivim en una societat democràtica on impera la justícia, o pot ser que puga passar alguna vegada. En qualsevol cas, la història ens ensenya que no podem tirar la tovalla per molt mal que estiga la situació. Cal resistir i intentar superar el problema amb un somriure. Pot ser ens done força i millor imatge davant dels altres. La vida ens dóna sorpreses i sempre ha d’haver una porta oberta a l’esperança. I quan tot estiga tancat, pot ser la imaginació siga una arma poderosa per a canviar les coses.